CREDA – Saray Ramírez
Quan cuinem un lluç al forn, estem a l’última parada del llarg viatge que fan els peixos des que els pesquem al mar. Són moltes i diverses les indústries que treballen per fer-ho possible. El viatge comença amb el personal pescador, d’aquí anem al distribuïdor i, finalment, al majorista i a les botigues al detall, on nosaltres, els consumidors i consumidores, acabem comprant-los.
En aquesta cadena de subministrament, són moltes les ocasions en què es malgasta peix. Per minimitzar aquest malbaratament, en els darrers anys s’han dut a terme diverses iniciatives. Al CREDA, per exemple, estem desenvolupant un projecte que va néixer com a resposta a la demanda del sector pesquer. L’objectiu és recopilar dades de tota la cadena per detectar punts febles, és a dir, identificar on s’està malbaratant peix comestible.
Aquesta i altres iniciatives han tingut lloc dins del marc de la nova política pesquera comuna (PPC). La nova legislació ha aconseguit dos objectius principals: d’una banda, reduir el malbaratament de peix i, de l’altra, tenir un control més gran de les reserves disponibles, cosa que és fonamental, però no és gens fàcil en la pesca —estimar l’estoc de peixos no és com comptar quantes ovelles hi ha a una granja!—. El desconeixement històric de l’estat de les poblacions de peixos ens ha impedit saber si estem aconseguint una activitat pesquera sostenible o si estem sobreexplotant els oceans.
Per saber-ne més sobre la nova llei que s’ha implementat i com aquesta ens afecta, hem parlat amb Saray Ramírez Rodríguez, biòloga especialitzada en producció de recursos marins, professora de la UPC i investigadora a CREDA.
Descartar menys, menjar més
Ramírez ens explica que durant el procés de pesca no és fàcil capturar només la presa desitjada i, per això, el personal pescador sempre han descartat els exemplars que no tenen interès, una pràctica que consisteix a tornar al mar els peixos capturats accidentalment. Hi ha diverses raons per les quals un peix és rebutjat; per la mida, per la quota (que restringeix les espècies i la quantitat que es permet pescar) o perquè són difícils de vendre. De vegades aquests peixos descartats sobreviuen, però moltes vegades no.
Per exemple, a la pesca de cèrcol, que no és molt agressiva perquè es practica a la superfície (com a màxim a 30 metres de profunditat, sense tocar el fons), els pescadors i pescadores que intenten pescar sardines de vegades atrapen peixos lluna per error, però aquests exemplars poden ser fàcilment identificats abans de pujar-los a bord i, per tant, són tornats vius al mar. No obstant això, si atrapen alatxes (que són de mida similar a les sardines) sense adonar-se’n, no poden identificar-les fins que ja estan a coberta i, molt probablement s’han mort. Abans que s’introduís la nova Política Pesquera Comuna, les alatxes mortes sovint es descartaven al mar.
“La gran quantitat de peixos retornats al mar no comptabilitzats és sens dubte un enorme malbaratament d’aliments i no ens permet saber l’impacte real que tenim als ecosistemes“, diu Ramírez. A més, si no sabem quants peixos pesquem perquè molts no arriben a port, no podem controlar l’estat de les poblacions de peixos.
Per canviar aquesta situació, la llei “Descartes Zero” de la Política Pesquera Comuna (PPC), impulsada per la UE, obliga al personal pescador a portar a port tot el que capturin.
Al Mediterrani, la llei permet certa flexibilitat i inclou l’excepció “minimis”. Ramírez explica que el “minimis” estableix un nombre específic de peixos que es poden descartar, per raons de mida o quota, i no requereix desembarcament, per la qual cosa no implica un cost per als pescadors i pescadores. A canvi, es demana que prenguin nota dels peixos retornats al mar. Amb aquesta pràctica podem tenir control de què estem descartant i, alhora, reduïm el malbaratament d’aliments i permetem que arribin a les botigues molts peixos que anteriorment s’haurien descartat.
Pescadors i pescadores; la llei a les seves mans
Per tal que aquesta llei funcioni correctament és fonamental la responsabilitat del personal pescador, ja que li correspon portar a port tot allò que pesca, sense sobrepassar els mínims i portant un registre dels descarts.
Saray Ramírez ens explica que, d’acord amb la seva pròpia experiència embarcant al Mediterrani, aquesta llei ha estat molt ben rebuda per tots els actors involucrats, perquè a llarg termini “dona més del que treu” al personal pescador. Tot i que els demana un petit esforç, també els assegura que any rere any podran continuar pescant en un ecosistema saludable. Els pescadors i pescadores del Mediterrani que Ramírez ha pogut conèixer en són conscients: “si pesquen més del que cal, s’estan fent mal a si mateixos”.
Més enllà de la norma
Per fer realitat la llei “Descartes zero”, la normativa inclou un vessant divulgatiu, amb moltes iniciatives per crear consciència dins de tots els sectors, des del personal pescador fins al distribuïdor, majorista, detallista i consumidor.
La investigadora Ramírez ens explica que, amb el grup de CREDA, també treballa per aportar coneixement i optimitzar els recursos, per tal de revalorar noves espècies mitjançant l’elaboració d’estudis de mercat. D’aquesta manera, a CREDA podem proporcionar informació clau per introduir el consum de noves espècies a la societat i així, aconseguir que es mengin peixos que abans eren descartats.
Amb la nostra investigació juntament amb la nova llei de “Descartes Zero” i moltes altres iniciatives públiques estem aconseguint reduir el malbaratament d’aliments, assegurant un millor control de les reserves de peixos i fomentant una major varietat de peixos disponibles per menjar, al mateix temps que aconseguim una millor conservació dels oceans.